Pensaments de vesprada

De vegades es millor passejar sola, no fa falta parlar simplement mirar al teu voltant i fixar la vista en aquesta gran estàtua que et mira des de l'alt. Però no mentim, no hi ha ningú per passejar, per això passejo sola.

Els passos em porten als Jardins del Real, no he estat allí abans, o si? Amos que passegen gossos, fills que passegen pares, gespa que jeu sota gent, tot és companyia, gent amb gent i més gent. Algú entre la multitud, com una sentencia acusadora que m'assenyala, pronuncia "no t'adones del que tens fins que ho perds", però segueixo caminant, aquesta sentència no és per a mi. La plaça on soc em sona, he estat aquí abans, fa temps, vaig estar aquí de petita, amb el col·legi, aquí em vaig comprar un gelat, aquí es van asseure els professors, per aquí vaig jugar a enxampar, per allí havien d'haver-hi ànecs... vaig a veure als ànecs. Tots observen com naden, els pobres si tenen companyia, massa companyia, segur que preferirien estar sols.

Segueixo caminant.

Per error entro en una zona del jardí que sembla conèixer molts secrets, homes majors es senten aquí i allà, en cantonades fosques, com ocultant els seus rostres, alguns ja sense haver d'esperar comparteixen el banc. Canvi de sentit i torno sobre els meus passos. Passos, passos, passos que em porten al riu, hi ha molta gent, o està corrent o va amb bici, massa anhels de salut.

Segueixo caminant.

Gossos grossos amb amos esquàlids es creuen en el meu camí, i riures, molts riures que vénen des de dalt, des dels arbres cauen riures en companyia de flors, els riures atordeixen, València té una plaga de riures verds voladors que tallen les flors al seu pas.

Torno a casa. De vegades és millor caminar sola.

0 comentarios: